Per Marisa Fernández
Jo importo, Importo igual. No “ en cas de”, no “sempre i quan”. Importo equitativament. Punt. ( Chimamanda Ngozi Adichie)
Les dones hem estat excloses històricament del pensament i de les pràctiques socials i polítiques que conformen el Dret; en els discursos polítics, filosòfics i jurídics, el subjecte femení ha emergit només de forma esporàdica i en el discurs ètic ha estat la gran absent; les dones hem estat pensades, parlades i representades pels homes, i el sistema jurídic en ha menystingut i ha consagrat implícitament i explícitament els patrons masclistes i la jerarquia del sexes, assignant a dones i homes distintes conseqüències socials, econòmiques i jurídiques. No cal mirar gaire anys enrere, per veure com l’ordenament jurídic estatal declarava la incapacitat de contractar de la dona casada, l’obligació de la dona de fixar la seva residència on el marit volgués o la tipificació del delicte d’adulteri únicament per a les dones.
El problema de la desigualtat és recurrent, perquè tot i l’equiparació legal de dones i homes a l’ordenament jurídic, les victòries feministes en el terreny jurídic no han impedit que a la pràctica es mantingui la situació de discriminació i subordinació de les dones; exemples clars són la bretxa salarial i la precarietat laboral, puntes de l’iceberg de la discriminació de les dones.
La modernitat jurídica continua presidida pel paradigma de la unitat, sostinguda pels ideals liberals de racionalitat, llibertat i igualtat formal; la llei hauria de ser l’instrument de la igualtat però el Dret obvia les diverses situacions i les diferents circumstàncies socials i no te en compte el caràcter estructural de les desigualtats.
Per aconseguir els valors de la justícia, en l’accepció clàssica de donar a cadascú allò que li pertany, hem de tenir en compte que les normes per si soles no tenen un efecte transformador de la realitat, si no hi ha canvis estructurals, voluntat política i pràctiques diferents. Una de les dificultats més importants és la funció interpretativa de la llei, que implica tant a les persones que apliquen la llei com a les persones a les quals van adreçades les normes. La interpretació de les lleis no es limita al sentit de les seves paraules, sinó que s’integra amb l’escala de valors vigent en una societat en la qual regeixen les normes patriarcals. Les lleis es dicten per a ser complides, però quan existeix discrepància entre les lleis i la realitat social, les normes poden esdevenir ineficaces[1], perquè les lleis no són un conjunt de mesures inamovibles que només permetin una única interpretació, i les decisions judicials tampoc no són mai una interpretació mecànica de les lleis
El sistema es perverteix perquè la vella justícia ignora les característiques socials, el sexe, i la classe social de les persones. Quan es parla de la imparcialitat i de la neutralitat del Dret, quan es mira l’altre com un altre genèric, prescindint de les seves particularitats, del seu sexe i del seu gènere, estem provocant injustícies i exclusió social. En l’opac món judicial persisteixen les tradicions inqüestionades, les presumpcions sense prova i les naturaleses incontrolables.
En els últims temps diversos casos mediàtics, com el de Juana Rivas o el conegut com La Manada, han compromès seriosament els principi i valors de la justícia. Quan no hi ha igualtat real, la igualtat davant la llei és una burla, una doble desigualtat, l’ètica de la justícia es ressent i apareix la violència institucional.
Cal construir un nou ordre jurídic, el feminisme ha d’abordar i elaborar una nova ètica de la justícia, una nova concepció i vivència del poder que comporti canvis socials i normatius, transformacions que no es limitin a l’objectiu de la igualtat, sinó que aprofundeixin en la jerarquia entre sexes i en la subordinació de les dones, perquè un marc normatiu aparentment neutre i desvinculat de les dones no resol els nostres problemes concrets, com és el cas de l’escassa o nul·la repercussió que tenen les lleis en la disminució de les violències masclistes.
El Dret no es nodreix de la igualtat, es nodreix de les diferències, la lògica de les diferències permet la realització de la igualtat. El repte és legislar, interpretar i aplicar la llei amb perspectiva de gènere, és a dir, incloent a la meitat de la humanitat.
[1] RUBIO CASTRO, Ana. La capacidad transformadora del Derecho en la violencia de género. Circunstancia. Revista de Ciencias Sociales del Instituto Universitario de investigación Ortega i Gasset. ISSN 1696-1277, número 12.
