La setmana passada, a l’Audiència Nacional, es va celebrar el judici contra Luís Rubiales i el seu seguici per agressió sexual i coaccions, pel petó no consentit que Rubiales li va fer a Jennifer Hermoso durant la celebració de la victòria del Mundial de la Selecció espanyola de futbol i les pressions posteriors que aquesta va patir per part d’ells, per intentar que la reputació del President de la Reial Federació espanyola de Futbol no es veiés compromesa arrel d’aquell petó il·lícit.
La sentència, condemna, efectivament a Luís Rubiales com autor del delicte d’agressió sexual pel petó que li va fer a la boca a la Jennifer Hermoso. La resolució considera provat que l’autor "va subjectar el cap de la víctima amb les dues mans i de manera i sense consentiment ni acceptació de la jugadora, li va fer un petó als llavis.”
Hi ha qui, seguint l’argumentació masclista i patriarcal, entén que aquesta resolució és exagerada, per condemnar aquests fets. El cert és, que els petons “robats”, ja fa temps que són considerats agressions sexuals per la jurisprudència del TS, per constituir un atemptat contra la llibertat sexual de la víctima, per tenir, tal com diu la resolució que analitzem, connotacions sexuals.
De la resolució cal, així mateix, destacar que recull la falta de consentiment i d’acceptació de la Jennifer Hermoso en tot moment i que atribueix completa credibilitat al seu testimoni, com no pot ser d’una altra manera.
En aquest sentit, el Magistrat no resta credibilitat a la víctima per la seva actitud posterior a l’agressió: la celebració de la victòria amb les seves companyes, el somriure i el beure xampany.
Es reafirma, així, que no existeix la suposada “víctima perfecta”, aquella a qui l’agressió sexual li destrossa la vida, aquella que s’ha de quedar tancada a casa, aquella que ha d’estar devastada, aquella que no pot riure ni somriure mai més.
Tot i així, la resolució mereix, també, crítica en aquest sentit, ja que deriva l’afirmació de la consideració de l’agressió com a lleu, no tenint, per tant, entitat suficient per afectar a la víctima.
Això està totalment fora de qualsevol raó.
Les víctimes perfectes no existeixen, sigui quina sigui l’agressió que hagin patit.
Respecte la no aplicació de l’agreujant de superioritat: estem totalment en desacord amb la decisió del Magistrat.
No es pot negar que l’agressor era el cap, el superior de la futbolista.
No es pot negar, tampoc, que el que va fer, fent-li un petó de la manera que ho va fer, davant de milions de persones, era un marcatge de poder, col·locant-se per sobre d’ella, com a President que era.
Les coaccions: l’Audiència Nacional absol a tots els acusats pel delicte de coaccions.
Estem, una vegada més, en desacord.
La pròpia resolució declara provats nombrosos episodis de pressions rebudes per la víctima, això és, declara provat que fins a cinc vegades, els acusats es van dirigir a la jugadora requerint-li que es pronunciés públicament “traient ferro” a l’assumpte, declarant falsament que el petó havia sigut consentit, prometent-li al mateix temps beneficis personals i professionals si ho feia i que si no, per contra, “les coses no li anirien bé a ella”, entre d’altres.
La intimidació és clara, tant a nivell psicològic com a nivell ambiental, no obstant, el Magistrat no la aprecia.
Pel que fa a les penes: mínima, per considerar-se una agressió sexual lleu, que implica una multa irrisòria, que no te en compte la capacitat econòmica del condemnat en cap moment.
Cal destacar, que la multa correspon a l’Estat, no a la víctima, com així han difós alguns mitjans de comunicació.
A la víctima se li reconeix un dany moral, també irrisori, tenint en compte que tota agressió implica l’existència mateixa del dany moral i, en aquest cas, la repercussió mediàtica del cas i el fet de que l’agressió fos presenciada per milions de persones.
En conclusió: estem absolutament en contra la violència sexual i ens reafirmem en que totes les agressions sexuals, tinguin les característiques que tinguin, són absolutament intolerables.
